|
|
Camps de maduixes:
Per
Daniel Ruiz-Trillo
(article
publicat al diari El Punt-edició de Rubí- el dia 1-3-2001)
A Rússia deuen tenir, ara mateix - i durant més de mig any-, menys de zero graus. Ells no els compten per sobre sinó per sota. Ara, quan hom barreja el fred tèrmic amb la calor musical està creant quelcom surrealista.
És el cas dels Antònia Font, un grup de pop amb ritmes tan calents com els brasilers i els mediterranis i, alhora, amb un títol tan fred com el del seu darrer CD: A Rússia. Aquest disc ja ha arribat -o és a punt d'arribar- a les botigues de Rubí. Us el recomano perquè conté un pop més fresc i més independent que el britànic, més innovador i més jove que la neopatxanga i la música surf, que revifen.
Les lletres d'Antònia Font són les més poètiques que conec en qualsevol grup de música, exceptuant potser Espiral d'Embulls (un grup que es dedica, bàsicament, a a musicar poemes). Parlen de síndries, de llimones, d'ametllers, de sucs de taronja, de cafè i de sucre. Però també parlen de colors i olors i, sobretot, d'estrelles, de cibernautes, de la lluna i de satèl·lits. Hi ha una cançó amb un títol que recorda molt els Beatles: Camps de maduixes (calc de Straeberry fields forever), que ens transporta a "platges amb cocos que suren" perquè "de vegades me passa que t'estim i veig un dia que comença dins un camp de maduixes" i també passa "que nedam dins una piscina que vessa de flam i iogurt natural".
Com podeu comprovar, Antònia Font és sinònim de multigastronomia orgàsmica, amb un reguitzell de tactes i d'allò tan carnerià de "fruits saborosos". Des d'ara, el panorama musical mallorquí ja no és orfe d'hereus d'Ocults i de Fora de Sembrat. Ja tenim algú que no s'oculta i que comença a recollir els fruits específics de tot allò sembrat a la superfície plàstica, dràstica i, en general, amb una virtut prou elàstica. Perquè la música és esdrúixula.