|
|
En
Martí és un astronauta
a qui li agrada viatjar
a Sevilla,
a ses Canàries
o a sa Lluna, li és igual.
Va conèixer
un astronauta
que li deien en Joan,
no sabia fumar porros,
en Martí
n'hi va ensenyar.
Fan
vacances a un satèl·lit,
per a mi és un tal Meteosat,
posen
sa benzina a mitges
a sa nau espacial.
Han anat a agafar mostres
amb
poals ultramoderns,
són pedretes de sa Lluna
i en Martí ha
perdut un pern.
Per
una òrbita perduda,
Via Làctia a un tassó,
tenen una
baticao,
se remena tot lo món.
Duen noves des satèl·lit
que
a Mercuri no plourà
i que la mar s'ha marejada,
bufa un vent que
és africà.
Ja
han acabat ses proteïnes
però no volen tornar,
tenen tres botelles
d'aire,
s'alimenten d'alenar.
Són poetes d'ultratomba,
d'ultravida
i d'ultramar,
argonautes, cataplasmes,
mai no queden a sopar.
I
volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu
ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no
sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa
més partícules
per fer s'experiment.
I
d'aquí se veu sa Terra
tan totala i dibuixant
l'harmonia dels planetes,
la
remor lenta d'un vals.
Sincronies infinites
no se torben a mostrar
lletres,
numerologies,
metciències de sa pau.
I
d'aquí se veu ca teva
i ca meva i can Macià,
tots un ben devora
s'altre
i ses fadrines berenant.
Una samba encén un misto,
fuma
salsa i pensa un rap.
Hem hagut d'anar a sa Lluna per saber que som germans.